Opinió.
«S’albiren dos grans moments tàctics per fer avançar la República: després de la sentència als presos polítics o després d’un procés participatiu constituent molt ampli.»

El president Torra s’ha compromès amb el país a culminar la República Catalana votada molt majoritàriament en el referèndum del primer d’octubre. Més enllà de discusions quantitatives, el grau de participació de l’1-O fou perfectament homologable a d’altres referèndums internacionals similars que han estat donats per vàlids i, per tant, també ho és el resultat; plena legitimitat per fer-ho efectiu, doncs. I tot apunta a que el President hi està disposat, assumint-ne tota conseqüència.

Una reflexió de fons al respecte: la legitimitat de tota nació autoreconeguda com a tal i amb una base històrica inqüestionable, com és el cas de la catalana, li dona ple dret a exercir la seva llibertat més enllà fins i tot de majories i minories. La llibertat de tot poble és un dret inalienable, com ho és el de la llibertat de tot individu, fins i tot encara que una majoria pretengués votar si algú és o no és lliure. Els drets no es mesuren per majories. Però fins i tot ignorant aquesta premissa fonamental i fent el joc al criteri il·lustrat que impera actualment de posar els vots individuals per damunt de drets inalienables com el de la llibertat de les nacions, ha resultat que aquest dret ha estat legitimat pel referèndum de l’1-O, tot i la forta repressió exercida sobre una població pacífica.

Malgrat aquesta legitimitat, que és obvi que hi ha qui discuteix, és tal la pressió d’haver de superar encara de forma més majoritària els vots quantitatius a favor de la República (posició d’alguns partits d’aquí i també de part de l’opinió oficial internacional) i serà tal la repressió, que això hauria de fer calcular molt bé al President el nou acte de sobirania. I no tant en termes de legitimitat, sinó per garantir-ne l’efectivitat.

Bàsicament, segons el que s’ha anat transmetent, s’albiren dos grans moments tàctics per fer avançar la república: després de la sentència als presos polítics o després d’un procés participatiu constituent molt ampli que inclogui l’exercici de sobiranies i que culmini amb un multireferèndum sobre com volem el país. Aquest multireferèndum pot portar al país a un escenari igual o superior a l’assolit l’1-O. La finalitat en aquest cas no és tant el procés en sí, sinó garantir la reactivació transversal de la ciutadania i la seva autoorganització permanent (apoderament), única garantia de pressió pels canvis de marc legal que hauran de permetre realitzar i dur a terme la posterior fase institucional del procés constituent. És una evidència que només des d’actes de ruptura política, com demanen diferents sectors, no es disposa de prou força. Coratge per la ruptura sense prou força popular és igual a nova derrota.

La primera opció és més immediata i, des del prisma abans exposat, plenament legítima. Ara bé, des del punt de vista d’efectivitat presenta alguns dubtes: saber si es disposarà d’un pla que esmeni els errors de l’octubre passat i si hi haurà prou coordinació i consens entre les institucions i les organitzacions populars, prou població activada i disposada a defensar el que calgui (prou força) i prou reconeixement internacional amb l’excusa de la insuficient legitimitat democràtica.

La segona opció suposa uns mesos de feina social de base i entronca de ple amb el Fòrum Cívic i Social Constituent que ha anunciat el President. Aquest Fòrum pot resultar molt potent o només superficial, segons el seu calat. Aquí rau de fet la veritable clau de la consolidació de la revolució democràtica catalana. Si som capaços d’articular diàlegs constituents combinats amb l’exercici de sobiranies temàtiques a tots els barris i pobles del país, tractant a cada col·legi electoral un tema cada mes durant 6 o 8 mesos, es generarà un procés deliberatiu que, si assolís una participació de l’ordre de 100 o 200 mil persones, suposarà un percentatge de participació sense precedents al món.

El procés deliberatiu constituent, que segons apunta el President podria ser impulsat o facilitat pel Govern, podria ser autoorganitzat també per la ciutadania en cas necessari, o en cooperació. Per a esdevenir l’embrió d’un nou tsunami democràtic, és imprescindible que sigui vertebrat des dels municipis, comarques i vegueries i que culmini amb un multireferèndum (aquest segurament d’organització popular, a fi d’evitar noves interferències), podent superar els resultats de l’1-O gràcies a la motivació generada en la fase prèvia deliberativa i atès que els plantejaments de continguts serien més oberts i plurals, superant la dicotomia de independència sí o no i interpel·lant així a més ciutadans i sectors.

L’endemà d’aquest multireferèndum pot esdevenir la nova gran oportunitat d’avançar, el nou “moment sobirà” amb més garanties si el procés s’enfoca amb prou generositat, obertura i consens, fins i tot amb més força social i legitimitat de cara endins i enfora i amb més motivació i base per organitzar la necessària mobilització popular no-violenta que ho permeti culminar, anant més enllà dels encerts i errors de l’octubre passat i sostinguda durant els dies necessaris.

President, no dubtem del vostre compromís; però calibreu molt bé aquest moment: si opteu per la primera ocpió i les presses resultessin perdedores, per molt coratge que hi demostreu, de poc més servirà engruixir el nombre de presos i exiliats i prou, tot i el paper fonamental que hi juguen.

Sigui com sigui, la segona opció constituent la tindrem igualment sempre a l’abast, perquè depèn fonamentalment de la iniciativa i autoorganització del poble, i diverses organitzacions hi treballen constructivament. A més, cal plantejar-ho amb plena obertura i visibilitat, car l’organització de diàlegs ciutadans no vulnera cap llei.

La causa catalana és tan important i necessària per al país i per oferir nous models de societat al món que difícilment tindrà aturador, perquè no hi ha revolució social més gran que prendre la paraula com a poble per decidir. L’apoderament no és altra cosa que això: sinònim de democràcia participativa autoorganitzada des dels barris fins les comarques i vegueries, si esdevé permanent i de forma  estructurada a escala humana.


@LluisPlanasH
Objectiu Catalunya Democràcia Plena-La Marxa Som, El Camí dels Països Catalans i mas El Negre-Fundació Vidabona (centre difusor del llegat de Xirinacs, de qui en fou col·laborador).

– – – –

Altres articles i referències:

Unilateral i bilateral” (publicat a Nació Digital, @lluisplanash)

“Les múltiples cares de la nostra sal” (publicat a bardina.org i a Nació Digital)

La nova estratègia de país

Sobiranies constituents

El llegat de Xirinacs