Article d’opinió.

«S’albiren dos grans moments tàctics per fer avançar la República: després de la sentència als presos polítics o després d’un procés participatiu constituent molt ampli»

El president Torra s’ha compromès amb el país a culminar la República Catalana votada molt majoritàriament en el referèndum del primer d’octubre. Més enllà de discussions quantitatives, el grau de participació de l’1-O fou perfectament homologable a d’altres referèndums internacionals similars que han estat donats per vàlids i, per tant, també ho és el resultat; plena legitimitat per fer-ho efectiu, doncs. I tot apunta a que el President hi està disposat, assumint-ne tota conseqüència.

Una reflexió de fons al respecte: la legitimitat de tota nació autoreconeguda com a tal i amb una base històrica inqüestionable, com és el cas de la catalana, li dona ple dret a exercir la seva llibertat més enllà fins i tot de majories i minories. La llibertat de tot poble és un dret inalienable, com ho és el de la llibertat de tot individu, encara que una majoria pretengués votar que algú no és lliure. Però fins i tot ignorant aquesta premissa fonamental i fent el joc al criteri que impera actualment de posar els vots individuals per damunt de drets inalienables com el de la llibertat de les nacions, ha resultat que aquest dret ha estat legitimat pel referèndum de l’1-O, tot i la forta repressió exercida sobre una població pacífica.

Malgrat aquests arguments, que és obvi que hi ha qui discuteix, és tal la pressió d’haver de superar encara de forma més majoritària els vots quantitatius a favor de la República i serà tal la repressió, que això hauria de fer calcular molt bé al President el nou dia D. I no tant en termes de legitimitat, sinó per garantir-ne l’efectivitat.

Bàsicament, s’albiren dos grans moments tàctics per fer avançar la república (sigui convocant noves eleccions amb l’esperança de superar la meitat dels vots o sigui a través d’altres actes de sobirania política): després de la sentència als presos polítics o després d’un procés participatiu constituent molt ampli que inclogui l’exercici de sobiranies i que culmini amb un multireferèndum sobre com volem el país, processos que apoderaran prou la ciutadania per provocar els canvis necessaris que permetin la fase institucional del procés constituent.

La primera opció és més immediata i, des del prisma abans exposat, plenament legítima. Ara bé, des del punt de vista d’efectivitat presenta alguns punts febles: saber si es disposarà d’un pla que esmeni els errors de l’octubre passat i si hi haurà prou població activada i disposada a seguir-lo, prou coordinació i consens entre les institucions i les organitzacions populars i prou reconeixement internacional amb l’excusa de la suficient legitimitat democràtica.

La segona opció suposa un any de feina social de base: diàlegs constituents combinats amb l’exercici de sobiranies temàtiques a tots els barris i pobles del país, posem pel cas, tractant un tema cada mes durant 8 o 10 mesos. Un procés deliberatiu que, si assolís una participació de l’ordre de 100 o 200 mil persones, suposaria un percentatge de participació sense precedents al món.

El procés deliberatiu constituent, que hauria de ser necessàriament autoorganitzat per la ciutadania vertebrada des dels municipis, comarques i vegueries, culminaria amb un multireferèndum o multiconsulta (segurament també d’organització popular) que, previsiblement, podria superar els resultats de l’1-O, atès que els plantejaments de continguts i l’enfocament serien més oberts.

L’endemà d’aquest multireferèndum, si el procés s’enfoca amb prou generositat, obertura i consens, podrà esdevenir una nova oportunitat d’avançar, fins i tot amb més força social i legitimitat de cara endins i enfora, i amb més motivació i apoderament ciutadà per organitzar la necessària mobilització no-violenta que ho permeti.

President, no dubtem del vostre compromís; però calibreu molt bé aquest moment: si les presses resultessin perdedores, per molt coratge que hi demostreu, de poc ens servirà engruixir el nombre de presos i exiliats.

Sigui com sigui, la segona opció la tindrem igualment sempre a l’abast, perquè depèn fonamentalment de la iniciativa del poble, i diverses organitzacions hi treballen constructivament i dins del marc legal vigent.

La causa catalana és tan important i necessària per a nosaltres i per oferir nous models de societat al món que difícilment tindrà aturador, perquè no hi ha revolució social més gran que prendre la paraula com a poble per decidir; l’apoderament no és altra cosa que això, si esdevé permanent i de forma col·lectiva i estructurada.

 

@LluisPlanasH
Impulsor del moviment Catalunya Democràcia Plena-La Marxa Som, d’El Camí dels Països Catalans i del mas El Negre-Fundació Vidabona (centre difusor del llegat de Xirinacs, de qui en fou col·laborador).

– – – –

Més referències:

Unilateral i bilateral” (publicat a Nació Digital, @lluisplanash)

En Peu de Pau

Fem Noviolència

“Les múltiples cares de la nostra sal” (publicat a bardina.org i a Nació Digital)

La nova estratègia de país

Sobiranies constituents

El llegat de Xirinacs