Article d’anàlisi sobre quina pot ser la nova estratègia política i popular per avançar cap a la nova república de forma participativa i transversal.

Què podem fer d’ara endavant? La nova estratègia de país.

Els partits i entitats semblen desorientats sobre quin ha de ser el nou full de ruta, amb opinions confrontades sobre si la unilateralitat te opcions o no. I sentim al nostre entorn expressions com: “Ja començo a estar cansat de tantes concentracions i cassolades que no estan servint per canviar la situació. Hem de fer coses més efectives. Què podem fer?”Arribar a aquest punt és bon senyal de maduració de la lluita noviolenta catalana, i també de presa de consciència del què és capaç de fer l’opressor al que ens enfrontem. La mentalitat catalana no pot concebre que algú actuï com ho fan els poders espanyols i el gens menystenible gruix de partits i població que els dona suport. “Però, com pot ser que facin això!!!?”, sentim a dir molt sovint a cada nova barbaritat que executen sense ni dubtar-ho, a cada comentari de supèrbia i d’arrogància dels seus líders, a cada somriure de plaer davant la humiliació que volen provocar. Ells mai no fallen, ni fallaran. No en dubteu. Abans que acceptar el nostre dret a ser, optarien per morir matant. Es va confirmant la seva amenaça d’emprar armes de foc si la República s’hagués defensat. Per tant, anem bé si estem començant a prendre consciència de la seva mentalitat esclafadora, perquè això ens marcarà quines accions noviolentes són efectives i quines no.

I anem bé si ens comencem a adonar, fruit del punt anterior, que ja no ens serveixen només les manifestacions i els actes simbòlics per assolir l’objectiu del reconeixement i negociació de la nostra República democràticament declarada. Hem fet durant anys les manifestacions més espectaculars segurament de la història, i ja veiem on som. Si en volem fer, sapiguem en tot cas que serveixen bàsicament per al nostre ànim i escalf i per mostrar-nos vius enfora, però no per fer negociar a un estat altament repressor com l’espanyol ni per fer reaccionar la comunitat internacional d’estats, que es deuen als inconfessables favors i pressions que els deu la diplomàcia espanyola -recordeu l’exministre espanyol Margallo com deia, sense cap vergonya, que mai se sabrà l’enorme pila de favors que deuen?
Els catalans som un mirall persistent de les vergonyes antidemocràtiques i antihumanitàries de la majoria d’estats de la UE i del món, que ignoren la vulneració de drets civils i nacionals que patim, igual com ignoren tantes i tantes opressions, genocidis, corrupcions i explotacions d’arreu del món, tot per la trista misèria dels seus interessos estatistes.

Els polítics i institucions catalanes no disposen de força coercitiva per fer valer la República. Confiaven en uns mínims democràtics, tant de l’estat espanyol com dels estats europeus, que no hi són. I es troben desarmats, empresonats i exiliats. Cert que hi ha esquerdes, i que l’estratègia del President amb part del govern a fora i del sacrifici de l’altra part del govern assumint la presó com a forma de denúncia és valenta i intel·ligent, però encara és lluny de fer tombar la balança. I retrocedir a la casella d’un referèndum pactat és una opció ja explorada i estèril. Cal obrir nous plans d’acció.
La força la tenim el poble, i en el nostre cas és una força noviolenta, per sort, perquè és més evolucionada que la violenta i és l’única que té opcions. Sense policia, sense exèrcit, sense poder judicial, sense aliats, som el poble qui l’hem d’exercir. Però a partir d’ara amb una bona planificació nacional i amb més formació (molt interessants en aquest sentit el textos i vídeos de femnoviolencia.cat i enpeudepau.cat; especialment aconsellable el llibre “La noviolència” de Lluís Maria Xirinacs).

A nivell popular, els tres principals actors, CDR, ANC i OC, ja no poden actuar més per separat i sense una estratègia nacional de lluita noviolenta conjunta, coordinadament amb els partits i institucions. S’està avançant en aquest sentit, però encara no s’ha creat una taula de coordinació i de definició estratègica amb un canal propi de comunicació. Les accions descoordinades perden eficàcia i cal vigilar molt que no generin cansament i dispersió. En escollir les accions de lluita cal valorar-ne molt bé els efectes reals sobre qui van dirigides i tenir present que els graus de motivació i de disponibilitat poden no ser elevats per a tothom. Ara toca dosificar, planificar accions eficaces i més acotades.
Recordem que la noviolència té cinc graons: 1) col·laboració 2) denúncia 3) no cooperació 4) desobediència civil 5) creació d’alternatives pròpies. Ens cal una espècie d’estat major noviolent que estudiï i planifiqui bé les accions en base als seus efectes, amb visió estratègica i tàctica. Les grans accions d’aquest 8 de novembre n’ha estat un bon assaig.

A nivell d’acció, en primer lloc, des d’aquesta coordinació nacional cal definir bé quins són els objectius concrets i les respectives accions. Cert que no cal oblidar els focs actuals, assumint tanmateix que els presos i exiliats esdevenen un front, tot i que desagradable, valentment assumit i que fa el seu paper clau en aquesta fase de la lluita. Però no perdem de vista que l’objectiu central és el reconeixement i implantació de la República, bo i assumint que pot ser un camí més llarg del que ens pensàvem i anhelem. Amb les premisses dels punts anteriors, les línies d’acció més efectives i amb les que es va confluint són tres:

Objectiu I) Avançar en la consolidació de la República. Dur a terme un procés constituent altament participatiu emergeix com el possible aglutinador de la majoria social i política sobiranista i de la cooperació entre política i poble. Seria el nostre nou 1-O, el nou objectiu i repte democràtic comú. El que s’havia desestimat a l’inici del procés, ara sembla que pot esdevenir la sortida possible pel país i pels partits que permeti recuperar la iniciativa en positiu mitjançant el dibuix col·lectiu del nou país que volem. A més, pot i necessita emprar la valuosa estructura organitzativa popular creada l’1-O. Es tracta d’una mesura de creació d’estructures alternatives pròpies (5è graó de l’acció noviolenta) i si, vist el seu autoritarisme desbocat, l’Estat ho prohibís, seria a més una nova desobediència civil (4t graó), a no ser que s’autoorganitzés des del poble amb un pla consensuat amb partits i govern.

Objectiu II) Incidir en l’economia: mentre no els deixi de sortir a compte el conflicte català a Espanya i a Europa, no hi ha cap indici de negociació, al contrari, la seva resposta en clau de guerra totalment desproporcionada i repressiva mostra llurs ànsies d’aigualir el moviment català amb ànim d’ofegar-lo per 40 anys més com a mínim. Vist que les mobilitzacions de denúncia no són suficients, s’està assumint com a necessari passar als nivells 3 i 4 de l’acció noviolenta: la no cooperació i la desobediència civil enfocades a l’economia. Però s’haurien d’aplicar al final del procés constituent, per forçar la negociació o el referèndum constituent. Hi ha accions que s’està veient que provoquen una davallada del PIB i de l’IBEX i la puja de la prima de risc, de manera que, in extremis, Europa es podria veure abocada a pressionar Espanya a negociar. Es va tendint a dues línies d’acció centrals:

    a) Canvi de bancs i subministradores. Fa temps que circulen consells per deixar d’alimentar amb els propis diners com a consumidors les empreses i bancs que van contra Catalunya (sigui perquè marxen, sigui perquè són lobbies que donen suport a l’Estat, sigui perquè són “portes giratòries” nius dels seus ex-alt càrrecs): passar els dipòsits, fons de pensions i nòmines a www.bancaetica.cat, la corrent a somenergia.coop, el gas a catgas.cat o factorenergia.com i la telefonia i Internet a somconnexio.coop, parlem.com,… No te a veure amb aquesta línia d’acció altres propostes de consum només sota criteri ètic o sostenible -això ja vindrà-, sinó només les que afecten els grans bancs i lobbies estatals. Aquesta acció, a més, permet la potencial complicitat d’acció de la resta de la península si es contacta amb organitzacions afins. Es preparen campanyes amb cadascuna d’aquestes mesures per separat, per incrementar-ne el seguiment. Són mesures de no cooperació econòmica (dins la legalitat).

b) Talls de vies sostinguts: a partir de l’instrument legal de vaga com a eina per disposar de gent per a l’acció, hi ha veus que plantegen talls sostinguts de les principals artèries del país, ports i centres logístics, afectant així les mercaderies peninsulars i europees. Tanmateix, caldria que economistes valorin quin mínim de dies seria necessari perquè aquestes accions afectin prou com per forçar una negociació. Tot i que en tota lluita d’alliberament cal assumir certes molèsties i costos transitoris per a tots (molt inferiors, tanmateix, a continuar com ara), es va entenent que no cal centrar les accions en el tancament dels petits comerços i autònoms, que tenen menys capacitat d’aguant, ni convé fer accions massa conflictives abans d’eleccions.
Si bé amb milers de persones i on hi ha hagut tractors i vehicles s’ha fet pràcticament impossible el desallotjament, el principal problema d’aquestes accions són les desmesurades sancions que preveu la repressiva “llei mordassa” del PP, que coarta escandalosament el dret a la desobediència civil. Això obligaria els organitzadors a estudiar maneres creatives d’assolir els mateixos efectes sense posar en risc els manifestants. Aquest tipus d’accions s’emmarquen dins la no cooperació econòmica (dins la legalitat, 3r graó de l’acció noviolenta) i de desobediència civil (en tant que poden desobeir alguna llei).

Objectiu III) Persistir en el reconeixement internacional. Si bé la principal feina en aquest camp es fa des de la política i del que queda de Govern, des de les organitzacions populars es pot anar mantenint el ressò a través de:

a) Mantenir grans mobilitzacions periòdiques, tan aquí com la que es convoca a Brusel·les. Tenen poc efecte directe davant un estat tan poc democràtic com l’espanyol. Tampoc faran canviar els altres estats, però mostren que el conflicte continua viu. Les microconcentracions freqüents i altres actes més simbòlics, tot i que són molt respectables i poden fer el seu efecte intern, tenen poc efecte directe i cal vigilar que no acabin dispersant. El camí pot ser llarg.

b) Les accions de dejunis rotatius (famdellibertat.cat) o indefinits (assumint-ne els riscos) que s’està estudiant per Brusel·les o que estan sorgint a llocs com Cornellà, si s’estenen a altres municipis i s’allarguen podrien tenir efectes també externs, però sobretot d’enfortiment intern i de suport anímic als represaliats. Recordem, per exemple, els grans efectes dels dejunis de Gandhi a l’Índia, de l’alcalde de Cork a Irlanda, o de Xirinacs a Catalunya, o més recentment els 25.000 indis disposats a dejunar indefinidament després de la marxa Janadesh que arribà fins el Congrés de l’Índia (vegeu la interessant pel·lícula documental a Vimeo.com).
Les manifestacions són mesures de denúncia (2n graó de l’acció noviolenta), i els dejunis ho són de no cooperació.
A banda, l’1-O va sorgir la campanya #boycottspain, que crida a no anar de turisme a la resta de l’estat mentre no es respecti la nova República catalana democràticament proclamada.

En segon lloc, important el calendari. Des d’aquesta taula d’estratègia conjunta, caldria planificar molt bé els tempos de cada acció. Segurament iniciar el procés constituent a partir de la configuració del nou Parlament i Govern catalans, i la resta de mesures, aplicar-les en acabar el procés constituent -que hauria de durar ben bé un any- o en cas d’un nou previsible 155.

I en tercer lloc, aquestes noves accions necessiten complementar-se amb formació des d’espais com En peu de pau, complementàriament a l’actual formació enfocada principalment a mantenir les mobilitzacions pacífiques i a afrontar noviolentament la repressió física de l’estat, i activar nous espais de formació en processos participatius deliberatius basats en la presa de decisions per consens, per dur a terme un procés constituent extensiu sense precedents.

Veiem doncs com la fórmula d’avanç cap a la República combina accions noviolentes dels diferents nivells i tant del poble com de la política:
Avanç cap a la República = Procés constituent popular (Govern i organitzacions)+ No cooperació econòmica (canvi massiu de bancs i grans subministradores + vaga indefinida amb talls de vies sostinguts) + Grans manifestacions puntuals + Cerca de suports internacionals.

(Lluís Planas)


Més referències:

Unilateral i bilateral” (publicat a Nació Digital)

En Peu de Pau

Fem Noviolència

“Les múltiples cares de la nostra sal” (publicat a bardina.org i a Nació Digital)